diumenge, 28 de març de 2010

Una mutación genetica protege frente al VIH pero aumenta el riesgo de contraer Hepatitis C

Se sabe desde hace un tiempo que una mutación en el gen del receptor CCR5 protege a los individuos que la presentan frente la infección por el virus del sida. Sin embargo, tal mutación, según datos presentados en la VIII Conferencia sobre Retrovirus y Enfermedades Oportunistas, que se celebra en Chicago, hace a sus portadores más susceptibles a la hepatitis C.

Las personas con dos copias mutadas del gen del CCR5 tienen muchas menos probabilidades de resultar infectados por el VIH. Los que tienen una sola copia mutada pueden resultar infectados pero su progresión a sida es más lenta que en los pacientes sin esta mutación.

Sin embargo, investigadores alemanes presentaron un estudio realizado con 130 pacientes infectados por el virus C de la hepatitis, 102 por el VIH y 130 por otros virus, concluyendo que la mutación está presente en una alto porcentaje de los infectados por el virus C de la hepatitis, en una proporción entre 5 y 7 veces superior a la esperada en la población general.

dilluns, 8 de març de 2010

La sordera ja no és problema



La sordera es podria curar. Almenys açò és el que ha afirmat l’equip de La Universitat de Sheffield (Anglaterra) . Segons pareix han trobat la manera de recrear les cèl·lules de les vellositats, conegudes com ciliades, que arrepleguen les ones de so a l’oït intern per trasladar-les a cervell. Aquesta tècnica suposaria la cura de la sordera hereditària.


Per fer possible aquest descobriment, el doctor Marcello Rivolta ha explicat que agafaren cèl·lules de l’embrió,les identificaren i les aïllaren, ja que aquest tipus de cèl·lules solament es produeixen durant les etapes de desemvolupament. Els resultats d’aquest esperiments han sigut favorables, per això ara comprobaràn si les cèl·lules aconsegueixen recuperar l’audició.


La pèrdua d’oïda per aquestes cèl·lules és un mal irreversible, però amb el descobriment de les cèl·lules mare es pot reconstruir l’audició i, no solament això, sino també qualsevol neurona: “ el que hem aconseguit és contar amb un sistema en el laboratori que farà possible generar ciliades i neurones humanes”, afirma el Dr. Rivolta. Aquest científic té l’esperança de poder trobar solució a qualsevol tipus de sordera amb l’ajuda de cèl·lules mare , ja que els problemes d’audició afecten a més d’un 10 % de la població.

El cervell entén de música

Se sap que el cervell humà és un òrgan plàstic que es modela amb els estímuls culturals que rep des de la infància, i que és verídic l'anomenat "efecte Mozart", que fa que els bebés que escolten música d'aquest compositor en el ventre de la mare a partir de la setmana 23-24 de gestació ploren menys, dormen més, guanyen millor pes i tinguen millor plasticitat cerebral després de nàixer. No obstant això, es desconeixia que l'impacte de la música en les persones que habitualment l'exerceixen, no només fa que la seua estructura cerebral siga diferent a la de la resta, sinó que també ho siguen els seus mecanismes emocionals.

Una investigació desenvolupada per un equip de científics espanyols de CRC (Corporació Sanitària), va analitzar els canvis en l'anatomia del cervell i les connexions entre les neurones que tenien lloc al cervell d'una violinista i al d'una persona que no sabia res de solfeig.
Amb açò es volia demostrar que el grau d'emotivitat i percepció que transmet una peça depén directament de si l'oïent és músic o no ho és.
En l'experiment van seleccionar "la sinfonia Des del Nou Món" de Dvorák, i va ser reproduida en dues ocasions, al davant d'una violinista que coneixia l'obra, i amb una altra que no l'havia escoltada mai.

Mitjançant una tècnica de resonància magnètica a temps real es van fer evidents els resultats. En la persona sense experiència musical es va activar la zona cerebral relacionada amb la percepció auditiva mentre escoltava la peça; però, en la violinista, a més s'encengueren de forma espectacular les regions relacionades amb les emocions, la melodia i el cant. És a dir, cadascú escoltava una melodia de forma diferent i d'acord amb les seues capacitats cerebrals i entrenament. La violinista escoltava la peça, la cantava interiorment i la reproduïa mentalment amb els seus dits, una sensació molt més completa i emotiva que la que percivia l'altre oïent.

Els músics presenta un elevat nombre de connexions neuronals en l'escorça motora, relacionada amb el moviment de les mans i dits, o l'escorça auditiva, capacitats com agilitat mental, lògica psicomotricitat entre altres es desenvolupen d’una forma sorprenent en algú que es relaciona amb la música.

diumenge, 7 de març de 2010

Frío extremo para el cáncer de pecho

Un nuevo estudio de la Universidad de Michigan afirma que el frío extremo puede ser el mejor tratamiento contra el cáncer de mama.

Este estudio revela que, mediante una técnica conocida como crioablación, se consigue una mayor supervivencia y, por otra parte, se activa la respuesta del sistema inmune contra las células anormales que viajan por el organismo, por lo que resulta muy efectivo.

Actualmente, el estudio se ha realizado con ratones, siendo todo un éxito y se está comenzando a probar los efectos de la congelación ultrarrápida en humanos, para comprobar su efectividad.

Os dejo un vídeo mostrando el proceso, en este caso en el cáncer de próstata:




La noticia completa:
20 minutos.es
NYdailynews

Las salmonelas se protegen

Según un artículo publicado en El País, un estudio publicado en la revista Proceedings of the National Academy of Sciences por un grupo mexicano-estadounidense afirma que las bacterias de Salmonella Typhi, causantes de la Fiebre tifoidea, pueden acumularse en los cálculos de las vesículas biliares sin morir gracias a la formación de una biopelícula.

El congergarse en pequeñas microcolonias es una estrategia del crecimiento microbiano, ya que se crean conglomerados de bacterias en películas biológicas, lo que les permite multiplicar su capacidad de adaptación y supervivencia.

Las bacterias produen una sustancia, llamada matriz extracelular, que mantiene unidas a las microcolonias, separadas por una red de canales, a través de los cuales se distribuyen fluidos y nutrientes a toda la congregación microbiana.

Este hallazgo supone un gran avance, puesto que permite la posibilidad de desarrollar tratamientos que ataquen al polímero de azúcar que permite la formación de las colonias, y supondría una vía más barata que la actual, consistente en la extracción de la vesícula biliar afectada.

dissabte, 6 de març de 2010

Las curvas son saludables.

El diario Público se ha hecho eco de un reciente estudio publicado en el International Journal of Obesity, según el cual, tener caderas, trasero y muslos anchos es saludable.

Según el informe, la grasa acumulada en la zona de las caderas, glúteos y muslos es beneficiosa, puesto que contiene un agente anti-inflamatorio que impide que las arterias se obstruyan, al contrario que la grasa acumulada en el abdomen, relacionada con enfermedades cardiovasculares y diabetes.

Esto es debido a que la quema rápida de grasas libera una gran cantidad de citocinas, las cuales han sido relacionadas con enfermedades cardiovasculares, la resistencia a la insulina y la dibetes. Sin embargo, la grasa de la zona de las caderas es mucho más difícil y lenta de eliminar, por lo que en su lugar, al descomponerse libera adiponectina, que protege las arterias y mejora el control del azúcar en sangre y la quema de grasa.

Tener muy poca grasa puede causar problemas metabólicos, como el Síndrome de Cushing, pero no se puede extraer de este estudio que engordar sea beneficioso, sino que la garsa en la zona de las caderas y piernas es menos dañina que la abdominal, pero siempre ha de mantenerse dentro de unos parámetros por debajo de la obesidad.

El metabolismo de los glúcidos

Buscando un apoyo gráfico para estudiar la parte relativa al catabolismo por respiración(Aquí añado una página muy interesante sobre el tema), en concreto por medio del catabolismo respiratorio de los glúcidos, encontré, entre muchos sin traducir, con un contenido incompleto o poco instructivos, un vídeo que explica este proceso, por si puede ser útil a mis compañeros a la hora de preparar el examen.
(Antes del vídeo dejo un Link al servidor de vídeos Youtube).


TEORÍA ENDOSIMBIÓTICA

La teoría endosimbiótica postula que algunos organismos propios de las cèlulas eucariotas, esplecialmente plastos y mitocpndrias, habrian tenido su origen en organismos procariotas que después de ser englobados por otro organismo habrían establecido una relación endosimbiótica con éste. Se especulaba con que las mitocondrias protobacterias y los plastos de cianobactérias. La teoria endosimbiótica fue popularizada por Lynn Margulis en 1967,



con el nombre de endosimbiosis en serie, quien describió el origen simbiogenético de las células eucariotas. También se conoce por el acrónimo inglés SET (Seriel Endosymbiosis Theoty).



En su libro de 1981, Symbiosis in Cell Evolution, Margulis sostiene que las cèlulas eucariotas se riginaron como unidades de enetidades que obraban recíprocamente y que terminaron en la fusión de varios organismos. En la actualidad, se acepta que las mitocondrias y los cloroplastos de las eucariotas procedan de la endosimbiosis. Ademas para demostrar esta teoria hay una serie de pruebas bastantes contundentes:


  • El tamño de las mitocondria és similar al de algunas bacerias.

  • Están rodeados por una doble membrana, lo que concuerda con la idea de la fagocitosis. la membrana intérna seria la membrana plasmática originaria de ñla bacteia, mientras que la externa seria la de la vasícula que la engloba.

Per último un video explicativo realmente buento sobre la endosimbiosis.


Superficialitat mèdica.



Tothom ha vist pel·lícules de ciencia-ficció on els avanços científics han arribat a canivar color d’ulls d’un bebé notat, bé, donc ara és una realitat. Fa pocs anys ja s’havien escoltat rumors d’aquestos però fa un any aproximadament es pogué afirmar aquest esdeveniment.
A aquesta elecció solament tenen accés els pares que tinguen al seu fill per reproducció asistida. Aquest tipus de fecundació es pot realitzar per dos tècniques diferents; inseminació artificial i fecundació invitro .
Amb aquesta innovadora técnica, els pares podran asegurar que el seu fill no tinga malaties, estiga sa, el sexe o inclús el color d’ulls o de monyo ; tot açò es podrà aconseguir amb un 80% de possibilitats.
Aquesta ellecció es fa amb una técnica batejada com Diagnóstico Genérico Preimplantacional (DGP) que resumidament , permet elegir els millors embrions per a l’úter. El metge, de la cadena estatunidense The Fertility Institutes, contra els contraaguments oposats cap al seu negoci, explicà que ho va aconseguir amb una ampliació del ADN d’una única cél·lula, així identificar enfermetats o caràcters físics. Encara així, aquest laboratori s’ha guanyat moltes critiques: a l’Institut valencià de la Fertilitat afirmen que aquesta técnica no és posible en este moment, consideren un frau, ja que el DGP solament és utilitzat per evitat malalties greus al 100%.
El color del ulls i dels monyo no està determinat per una variant genética ni per un únic gen, però en l’any 2007 es feu un estudi on es van identificar unes mutacions que influien en el oclor de pell, ulls i cabell.
Per la técnica que proposa The Fertitity Institutes, fa un any ja estaven interesades més de sis parelles, i poden optar parelles de tot el món.

La noticia completa la podem trobar :
- http://www.publico.es/ciencias/206209/ofrece/nino/rubio/ojos/azules

dimecres, 3 de març de 2010

Un mecànic per a l'ADN

Fa unes setmanes va eixir a la llum un document secret amagat des dels anys seixanta. Soldats francesos foren utilitzats com a cobaies per a estudiar els efectes de la bomba atòmica, enviats al desert del Sàhara la tropa fou enganyada i no sabia realment a què s'enfrentava, açò m'ha portat a buscar els efectes fisiològics dels rajos ionitzants.

Els rajos gamma són capaços de travessar la pell i els nostres òrgans i són perillosos precisament perquè poden alterar la seua funcionalitat. Al impactar aquestos rajos sobre l’organisme la composició química de les cèl·lules es veu afectada, en especial l’estructura de l’ADN del nucli. Els radicals lliures alliberats per aquestos rajos impacten contra la doble hèlix de l’ADN i trenquen la molècula.

Degut al fet que el ADN és el portador de la informació genètica en les cèl·lules del cos (i dirigeix el seu comportament), si està avariat pot donar lloc a un creixement descontrolat de les cèl·lules i fins i tot pot provocar càncer.
Però les nostres cèl·lules conten amb un equip de reparació per a assegurar la seua supervivència, es tracta d’equips d'enzims de reparació que intenten corregir els danys. Durant molt temps, els científics van creure que aquests enzims acudeixen al lloc on s'ha produït la lesió i reparen l’ADN trencat allí mateix. No obstant això, investigacions recents han revelat que, en determinades ocasions, les cèl·lules poden traslladar l’ADN avariat a "tallers de reparació" molt especials. La reparació del ADN involucra desenes d'enzims diferents. En comptes de tractar d'agrupar tots aquestos enzims en el lloc on es troba la destrossa, seria més eficaç per a les cèl·lules si deixaren totes aquests enzims en llocs específics prop dels cromosomes i traslladaren l’ADN avariat cap a elles, per a que la reparació es fera més ràpidament, tractant de perdre temps. Ens hem de fixar en què aquest trasllat és pesat i pot costar-li a la cèl·lula (gran garrepa en aquest aspecte) una gran quantitat d’energia, per tant sols prendria aquesta eixida en casos greus.
D’aquesta manera es pensa que l’ADN més danyat és el que es trasllada. Si és així, aquest sistema de desplaçament podria cedir als investigadors una eina per a distingir entre reparacions menors i aquelles que són de major importància, per a saber de forma precisa sobre quines és més urgent actuar.

dimarts, 2 de març de 2010

El pesticida más común, responsable del declive de los anfibios

La atracina, el pesticida de uso más común en todo el mundo, podría estar asociado a alteraciones endocrinas en anfibios y estar contribuyendo con el declive de la población de anfibios en todo el mundo.

El pesticida químico está prohibido en la Unión Europea pero la Agencia de Protección Ambiental (APA) de los Estados Unidos concluyó en 2006 que no existían suficientes datos para determinar si la atracina afecta al desarrollo de los anfibios.

Los científicos examinaron los efectos a largo plazo de la exposición a la atracina sobre la función reproductiva y el desarrollo en una población sólo de machos de rana africana con garras.

Los investigadores compararon genéticamente 40 ranas control macho con 20 ranas macho criadas, desde el nacimiento hasta su madurez sexual, en concentraciones de atracina en el rango que los animales experimentan alrededor de un año en áreas donde la atracina se encuentra por niveles por debajo de los estándares de agua potable de la APA estadounidense.

Todas las ranas control adultas mostraron las características externas asociadas a los machos pero el 10% de las ranas expuestas a la atracina se desarrollaron en hembras funcionales que se emparejaron con éxito con machos no expuestos y produjeron óvulos viables.

Los machos expuestos a la atracina sufrieron de menores niveles de testosterona, menor tamaño de glándulas de apareamiento, desarrollo laríngeo feminizado, supresión de la conducta de apareamiento, menor producción de esperma y menor fertilidad.